DISCURS DE LA MERXE BANYULS AMB MOTIU DEL LLIURAMENT DEL
PREMI OVIDI MONTLLOR ATORGAT PEL BLOC DE PROGRÉS JAUME I DE L’ALCÚDIA (LA RIBERA ALTA)

Benvolgudes amigues i benvolguts amics:

Sent una triple satisfacció pel premi que m’heu concedit. En primer lloc, pel premi mateix. Només de pensar que algú reconega la meua trajectòria com a artista ja m’emociona, perquè jo no m’he considerat mai com a tal, sinó més bé una “guerrillera” que no ha fet servir una altra arma més que la veu i la paraula per a lluitar per la llengua i la cultura del seu poble.

Han passat molts anys i havia assumit que ningú no se’n recordaria —ja sabeu que tothom s’inocula en un moment o d’altre de la seua vida, petites dosis de vanitat—. Bé, jo no esperava més honor que l’afalac o la crítica, ¿però un premi...?, ni pensar-ho. En segon lloc, el nom del premi m’ompli d’orgull, perquè l’Ovidi Montllor ha estat un dels millors amics, una de les persones que més he estimat en aquesta vida, i un dels artistes més “castigats”, perseguits, menyspreats, incompresos i fins i tot oblidats del nostre país. Amb l’Ovidi s’ha comés una terrible injustícia, i aquells que l’estimàvem estem obligats a reparar el dany. Vosaltres heu posat el vostre granet d’arena, i això demostra la vostra honestedat i sinceritat.

En tercer lloc, em satisfà rebre d’una entitat com el Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia un premi com aquest i un premi amb aquest nom: el de l’Ovidi. Recorde la seua imatge, el seu sentit de l’humor, la seua integritat com a ésser humà i com a artista, la seua carta de naturalesa, que deixà escrita en La cançó del cansat, que dedicà a Joan Fuster: “Em va tocar tocant Mediterrani./ Per barret Pirineus, i una llesqueta./ Per sabata Oriola d’estranquis./ I per cor duc a Alcoi, la terreta./ Per senyera, senyors, quatre barres./ Per idioma, i senyores, català./ Per condició, senyors, sense terres./ Per idea, i senyores, esquerrà”.

Tinc moltes i magnífiques referències de la vostra organització. Sóc conscient del vostre treball quotidià, del vostre sacrifici i de la vostra dedicació a la noble causa de “fer país”. Ja veus, una frase que sembla haver-se esvaït. Sí, “fer país” representa lluitar per una causa justa, adquirir un compromís cívic i és alhora una labor indispensable en el llarg i polsós camí del redreçament cultural — i nacional— del nostre poble. Vosaltres féu país, mentre altres “fan la mà”. No m’interpreteu malament, perquè per a interpretacions tendencioses i malèvoles ja estan “els altres”, és a dir, els de sempre. Vosaltres manteniu la vivor d’una cultura —i d’una llengua— que “els altres” pretenen, i quasi que ho aconsegueixen, anorrear. Vosaltres formeu part de la consciència crítica del nostre poble, una “consciència” que van començar a bastir ciutadans de la categoria i el tarannà d’Ovidi Montllor, Joan Fuster, Enric Valor, Sanchis Guarner, o per posar-hi un exemple més pròxim, Josep-Lluís Bausset.

Els alcudians i les alcudianes sempre heu mostrat una certa i veritable sensibilitat per la nostra cultura i, no cal dir-ho, per la nostra llengua. ¿Quin millor exemple que el Bloc de Progrés Jaume I per demostrar-ho? Sí, ja sé que tots els veïns i veïnes d’aquest municipi no sou iguals, però almenys qui s’agrupeu al voltant del Bloc de Progrés sou diferents, i en aquesta diferència radica precisament el vostre valor com a col·lectiu nacional. Admire, de debò, el coratge i la inquietud dels alcudians i les alcudianes com vosaltres, coratge i inquietud d’aquest poble que convoca un prestigiós torneig internacional de futbol, el del COTIF; que ha celebrat jornades agroeròtiques, premis nacionals, la Fira Gastronòmica, i que ara commemoreu el set-cents cinquanta aniversari de la fundació de la vostra ciutat. No hem d’oblidar els nostres origens perquè, com va dir el professor Sanchis Guarner, qui perd els origens perd la seua identitat. O com cantava l’Ovidi: “...són covards tots els que obliden les arrels”.

La celebració d’aquesta efemèride és un motiu més que suficient per sumar-s’hi i també per alegrar-se’n. Pense de debò que els qui fan gran un país, i els que realment en fan la història, són els ciutadans anònims que com vosaltres, esmercen tots els esforços per convertir el poble, la vila o la ciutat en un lloc més habitable per a tots. De tots aquests ciutadans anònims, vull destacar-ne els que pateixen la història. L’Ovidi Montllor n’ha estat un, i per això vull dedicar-li el premi que m’heu atorgat. Només d’un geni com ell, només d’una persona de les seues qualitats humanes i de tanta tendresa pot sorgir una composició com l’Homenatge a Teresa. No centrà la història que ens hi conta en un guerriller, ni en un notable polític, ni tampoc en un reconegut artista. Havia de triar una dona senzilla, de vida desgraciada, trista; marcada per una guerra absurda i cruel. Una dona discriminada, marginada i pastada amb el fang de dolor i les misèries dels altres. Una dona víctima de la més brutal de totes les injustícies, però que encara trobava temps per “instruir els xiquets” amb “lliçons d’anatomia”, per a parlar-los de “l’amor com la cosa més preciosa i bonica, sense pecats”, per a ensenyar-los a “ballar, a cantar i a estimar” perquè “d’això ella era la que més sabia”. No es tracta d’una dona qualsevol: “Va ser la riota dels grans, i la mestra més volguda dels infants”. ¿Mai no s’heu preguntat per quina raó elegí l’Ovidi aquesta dona com a protagonista de totes les desgràcies i adversitats en aquesta cançó? Potser hi va veure retratada una part de la seua vida, i per això se sentia solidari d’aquest record d’infantesa.

I ara vaig a despullar-me. Vull dir, vaig a despullar les meues idees davant de vosaltres. Vaig a ser-vos sincera. Jo no sóc una artista. Ni tan sols he passat per la Universitat. Quan era petita la meua família feia mans i mànegues perquè jo fóra alguna cosa: costurera, infermera, mestressa de casa o esposa d’un acabalat exportador de cítrics de Gandia, però no vaig ser res de tot això, per sort. Les circumstàncies —la mort de ma mare— i l’atzar em van dur a València, i van fer que la meua vida canviara de soca-rel. La casualitat va fer que coneguera diverses persones que al llarg del temps es convertirien en els millors amics i en tota una referència política i cultural: Paco Cueva, Enric Bargues, els germans Paco i Jole Codonyer, Enric Mira i la seua esposa, Violeta; Josep Morera; els germans Bonafont, el fotògraf Sena, Taronger, Enric Tàrrega, Doménec Serneguet, Frederic Jordà, Eugeni Boscà, amb el qual em vaig casar, etc. Ells m’iniciaren en el nacionalisme d’esquerres; van ser un símbol, i és clar, amb l’impuls de tots aquests amics vaig començar a prendre consciència lingüística i nacional. Potser sense adonar-me’n, em vaig veure involucrada en la “resistència” nacionalista. Fins i tot vaig arribar a ésser elegida vicepresidenta de les Joventuts del Rat Penat quan a aquest “rat” no li havien tallat les ales els fanàtics i els xenòfobs de l’extrema dreta. Quin temps, quin país!

La meua vida no va ser molt diferent a la de milers de ciutadans i ciutadanes del País Valencià. Tanmateix, alguns vam sentir que ens faltava alguna cosa: ens faltava la llibertat; i ens en sobraven d’altres, com ara genuflexions i por, fins que vam decidir dir-hi “Prou!”, i ens apuntàrem a les aferrissades resistències, els uns des de la clandestinitat de llurs partits o sindicats; des de la fàbrica on treballaven; des de les associacions de veïns; els altres, des de les pàgines dels llibres que escrivien, des de els cadafals de les aules universitàries o, en el meu cas, des de l’escenari. Aleshores ens vam organitzar. Més o menys. Una cosa tenia ben clara: “Més val partir de zero que partir de femta”, que escriví el poeta Pere Quart. D’aquesta manera ens llançàrem al carrer per a denunciar els abusos d’una dictadura bastarda, a formar barricades o a recolzar-nos sobre els taulells dels bars més transgessors del Barri del Carme de València. Era la prodigiosa dècada dels seixanta i els meravellosos setanta. Sabíem, però, que aquestes dècades no eren ni prodigioses ni meravelloses per tothom. Especialment per a aquells que patien a la presó, eren torturats a les comisaries o malvivien en la llunyania de l’exili. Els desheretats, els vençuts, els demòcrates. I calia donar-los suport. I, com he dit anteriorment, jo els en donava des de l’entaulat.

Doncs bé, és precisament per l’entaulat que em vaig veure immersa en el món d’aquell invent divertit, festiu i reivindicatiu anomenat Els Pavesos, un món per mitjà del qual vaig adquirir “fama” com a cantant i “glòria” efímera, és a dir, ben poc. ¿S’imagineu si aleshores ens hagueren promocionat els de La Trinca? Potser fins i tot hauríem renunciat a actuar a Eurovisión, en el cas d’haver-nos triat i haver-nos obligat a cantar en castellà Les anguiles de l’Albufera o l’Orxatera valenciana. Els Pavesos van permetre que visitara la majoria dels pobles, viles i ciutats del País Valencià i que coneguera molts artistes, com ara el mateix Ovidi, o Lluís Miquel, Paco Muñoz, Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Núria Feliu, Rosita Amores, Rafael Conde El Titi, l’actriu Mary Santpere, Miguel Ríos, i un llarg etcètera. Aquella experiència no ultrapassà la dècada, però “fue bonito mientras duró”. En resten, encara, quatres discos i les cendres de maig d’aquell temps passat. Els Pavesos érem un espectacle adobat amb gotes de patxulí, amor lliure, algun llibre de Marx i Marcuse, humor fellinià, música popular i la solidaritat amb el crit protestataire que sortí de la gola d’aquell “palleter” xativí que encapçalà el moviment de la Nova Cançó: Raimon. Vam construir barricades darrere o davant la barra del Christopher Bar Lee, en la muntanyeta d’El Puig i en cada actuació festera, i com que al final “Tot explota pel cap o per la pota”, que digué l’Ovidi, vam combatre en la mateixa línia de foc, vam donar la cara, i és clar, de tant en tant ens la partien els grisos o algun fatxa enfollit.

Haig de confessar que jo tenia bona veu, però poca vocació de cantant. Això sí, mai no vaig perdre la il·lusió de convertir en realitat un somni impossible: ésser una espècie de doña Concha Piquer, però roja, nacionalista i republicana —i sense el doña davant del nom—. Amb aquesta il·lusió vaig cantar, vaig actuar, vaig anar cridant pels carrers “Llibertat, aministia, Estatut d’Autonomia”, vaig assumir la veu del poble i fins i tot vaig parir dues filles, el millor que he fet en aquesta vida. Havíem de fer-ho —això de fer país, vull dir— per a eixir de la foscor, de la nit del franquisme, de l’avorriment. I a aquesta causa vaig dedicar-me en cos i ànima; fent banderins per als aplecs d’El Puig, participant en les activitats d’El Micalet, confiant l’educació de les meues filles a l’Adela Costa, o simplement cantant i actuan pertot arreu. Més tard va vindre el desengany, la desfeta política i algunes claudicacions incomprensibles. “No és això, companys, no és això”, que cantava Lluís Llach. Però “això” és una altra història.

Crec que els alcudians i les alcudianes heu copsat, d’alguna manera, l’esperit rebel d’Ovidi Montllor. L’única diferència és que molts de vosaltres heu tingut sort; ell no en va tenir tanta. L’Ovidi era, sobretot, un artista; un home que vivia per a l’art. Per desgràcia, ben pocs van apreciar-ho. O no van voler o no van saber apreciar aquesta faceta de la seua vida. De tota manera, a mi em fascinà la seua qualitat humana i em van fer pena el menyspreu que, per mantenir la seua dignitat i la seua independència, va patir fins i tot després de mort. Ell va ésser un puntal de la Cançó, i al mateix temps una víctima, o si se vol, un boc expiatori que rebé dels uns i dels altres per no comprometre la seua independència amb interessos estranys, per mantenir-se fidel als seus principis, per no vendre’s. ¿No és això un comportament humà digne? Digníssim, cal afirmar. Homes d’aquest tarannà, d’aquesta vàlua i integritat no parixen totes les mares. L’Ovidi estava fet tot d’una peça, i això sembla que feia nosa. Amb el dolor de l’absència, però amb la vivor de la seua memòria, li desitge que gaudesca d’una bones vacances pagades allà on estiga, sense que ningú li ho tire en cara.

Com he manifestat anteriorment, a ell li dedique el premi que m’heu atorgat aquesta nit. I a vosaltres, benvolguts amics, vull agrair-vos tot el que féu per la nostra cultura. Vull agrair-vos el vostre atreviment, el vostre compromís, la vostra actitud en una conjuntura adversa als interessos valencianistes. S’ha de ser ferm i tenir el coratge d’un guerrer —o d’una amazona—, d’un maulet, per combatre democràticament aquells que volen desvertebrar el País Valencià per decret i que apliquen una política despersonalitzadora. S’ha d’estar a l’aguait, i el Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia ho està. Vull reconéixer, doncs, el vostre treball, un treball que espere que siga valorat com cal, és a dir, amb tota la seua dimensió. Potser algú pense que “hem d’anar més lluny”. Hi té raó. El programa que la vostra organització capdavantera desenvolupa al llarg de l’any representa una passa endavant. És important el vostre treball, per poc que vos puga semblar. O per dir-ho d’una manera més planera: “Plou poc, però per a lo poc que plou, plou prou”, ja m’enteneu. Finalment, vos brinde la meua amistat. És la millor manera que tinc de correspondre-vos.

Moltes gràcies, enhorabona per la vostra iniciativa i moltes felicitats en aquest set-cents cinquanta aniversari.

Vos estime. Bona nit.

L’Alcúdia, la Ribera Alta, 4 d’octubre del 2002.

Premis Jaume I    Sopars-xerrades    Taula de les lletres   Nosal3    Dades assenyalades     Mes de les lletres    Homenots i donotes Documents  Amics i Amigues de la muntanya Descobrir ciutats   Volta a l´Alcúdia      Pàgina Principal