NOSALTRES TAMBÉ SOM UNS MALEDUCATS

 “Si parlar valencià és de mala educació, vull ser maleducat.”
Bausset

Sent jo estudiant d’econòmiques vaig assistir a una conferència, no em ve ara al cap qui la pronunciava, ja que estic recordant fets de l’any 1968, sobre l’economia del País Valencià. Els apunts que en vaig prendre em van servir per a publicar un article en la revista VENCILL, publicada aleshores a l'Alcúdia, i que vaig titular “La industrialització al País Valencià”. Es veu que a Bausset li va agradar, i em va convidar a assistir un dilluns a la tertúlia de la cafeteria Oltra de València, perquè volia que hi llegiren el que havia publicat, i ho aprofitaria per a presentar-me Joan Fuster i els seus amics. Si no recorde malament, ja que han passat més de trenta anys, hi eren Joan Fuster, Francesc Ferrer i Pastor, el metge Trullenque, i altres que ara no recorde. Els meus vint anys i els esdeveniments d’aquells moments en la societat feren poc profitós l’encontre. Tanmateix, vaig agrair a Bausset que m’haguera dut a aquell oracle --encara que jo no sabia que ho fóra, en aquells moments. Recorde encara que la cafeteria estava en un primer pis, i en un racó amb vistes a la plaça del Caudillo --després anomenada del País Valencià per la corporació socialista i ara, amb els vots del Partit Popular, de l'Ajuntament--, uns hòmens grans i ben vestits parlant de qüestions que m'avorriren. Allò era un tertúlia al voltant d’un café sobre temes que poc m'interessaven. Hi vaig assistir un altre dilluns i prou. Estava clar que es tractava d’una reunió d'amics, d'hòmens drets i fets, on l'amistat i el coneixement d’allò que feia cadascun, com s'ha vist després, eren la raó fonamental de la continuïtat de la tertúlia, però que a mi, amb vint anys, en aquells moments no em va entusiasmar perquè els trobava desvinculats del que passava al carrer. Cap d'ells, en aquells moments, no formava part de cap grup polític clandestí, mentre que jo ja havia entrat en contacte, en compayia dels també alcudiencs, col·laboradors de les revistes PARLEM i VENCILL, i tots ells deixebles i amics de Bausset, Rafa Simó, Vicent Madramany i Francesc Santacatalina, amb Ricard Garrido, militant del Partit Socialista Valencià. Només Santacatalina i jo "aprovàrem" el seminari sobre marxisme i moviment obrer que ens impartí Garrido, reconegut troskista. De tota manera, la nostra entrada va coincidir amb la desfeta del partit…

Durant molts anys, després d'aquell dia a la cafeteria Oltra, Bausset i jo hem anant cadascun per un camí. Ara, des de fa uns pocs anys, hem tornat a coincidir, i la tertúlia, de la qual és tan amant Bausset, ha tornat, perquè ell així ho ha volgut, si bé no amb la seua planificació i la seua constància --tots els dilluns de l'any a València, a la tertúlia i al concert. Sí que ho ha intentat, preguntant-me quines vesprades de la setmana podia passar-se per casa. Però, tot i que no hem xarrat dos dies la setmana com ell pretenia, sí que les nostres converses han estat intenses, un diàleg entre dos maneres de veure la realitat i d'intentar canviar-la; i això ha quedat clar en totes les discussions amigables que hem tingut.

Bausset, pels anys que li ha tocat viure, i en són molts, ha passat per unes quantes èpoques, i aquestes han marcat la seua vida i li han donat caràcter. La de la República, els anys anteriors a la guerra civil, en els quals milita en grups valencianistes i d'esquerra, i es creu que el món pot canviar i que ell hi pot ajudar i involucra en la seua il·lusió a alguns jóvens alcudiencs. Són el anys de joventut, quan Bausset pensa i creu que el país pot ser del color que ell somia. La caiguda de la República, els anys que passa en la guerra, la dictadura franquista i la mort dels seus amics més íntims el porten, si no a la solitud, sí al pessimisme d'aquell que quan ja ha fet tot allò que podia es troba que encara està tot per fer. Trobar-se sol al poble, on ningú de la seua generació no combrega amb les seues idees, ja que molts han canviat de jaqueta o són, com ell s’estima més dir, grills, el porta a confiar en les noves generacions de jóvens universitaris. Al mateix temps, els dilluns es refugia en aquella tertúlia que li dóna forces per a passar la setmana. I els anys passen, i es fa vell, i els socialistes valencians, amb els quals milita, no construeixen el país que ell somia. Comencen a decebre'l, sobretot quan veu que la Televisió Valenciana, de la mà del seu primer director, Amadeu Fabregat, es converteix, en comptes del vaixell insignia de la normalització lingüística, en un fiasco. Veu que el país està per aclarir, que la castellanització va a més, que les paraules es perden i es canvien per espardenyades: "Saps que ara demanen sumo en el bar? Jo, l’endemà de sentir-ho, vaig dir: ¿Sabeu què he menjat hui?; sumo d'anguiles. I quan em contestaren que no es diu sumo sinó “suc d’anguiles”, vaig retrucar: Com vos he sentit demanar sumo de poma…" La sorna i el bon humor que té el mantenen viu, i sobretot la seua fidelitat a la llengua i al país, la seua actitud franctiradora i el no importar-li, per exemple, ser l'únic soci de la Cooperativa Agrícola de l'Alcúdia que li torna al president les convocatòries per arribar-li escrites en castellà. I no s'immuta de ser l'únic, encara que ho lamenta, però ho fa amb satisfacció, amb l’orgull de ser l'únic del poble que ho fa. I quan jo li comente que eixes actituds individualistes no condueixen a res, que el que cal és conscienciar i mobilitzar la gent perquè ho faça col·lectivament, ell contesta que mentre nosaltres ho organitzem ell ja ho ha fet, i que, quan ja ho ha fet, es troba millor.

Eixa actitud de resistència, de mantindre viva la flama de la llengua, de ser el professor i corrector lingüístic del poble, de considerar-se un maleducat per parlar en valencià, n'han fet un símbol per a molts alcudiencs, i l'han convertit en el nostre Tio Canya. Per això l'associació cultural alcudienca Bloc de Progrés Jaume I, hereva del valencianisme històric, i per tant tota ella filla de Bausset, li va concedir el premi Tio Canya i el va fer president honorífic de l'associació, on tots, igual com Bausset, ens considerem i volem ser un col·lectiu de maleducats impertinents que no es troben a gust amb la situació actual en què viu el país, i la consciència que hem de continuar la tasca començada al poble per Bausset ens ha mogut a organitzar-nos, a associar-nos perquè, com ell, estem preocupats per la cultura i la llengua, amenaçades, ara més que mai, pels qui voldrien convertir-nos en forasters en el nostre mateix poble. I des de la il·lusió i l’esperança, des de l’optimisme que ens dóna el pensar que tenim la raó i que formem part d’un poble orgullós d’ell mateix, estem decidits a defensar la identitat del poble que ens ha fet com som.

Aquesta és la raó per la qual un grup d’alcudiencs ens reunírem el 17 de febrer de 1995 davant de la Casa de la Cultura, i qui escriu açò va llegir el manifest "Tots al carrer", firmat per diverses personalitats del País Valencià, per a denunciar la situació en qué es trobava el país. L’octubre del mateix any organitzàrem el primer Correllengua amb l'objectiu de "...simbolitzar la nostra voluntat de treballar plegats, sense distincions d'edat, professió o formació acadèmica, per la plena recuperació i normalitat del nostre principal signe d'identitat com a poble, per l'ús públic, oficial i institucional, a tots els nivells, sense excepcions ni reserves mentals, de la nostra llengua, una llengua viva, moderna i europea, capaç d'incorporar-se de ple dret als avanços més capdavanters del nostre temps, com poden ser les xarxes informàtiques o les emissions via satèl·lit; una llengua que parlen o poden parlar més de deu milions de persones, i que gaudeix d'una normativa alhora ferma i oberta, que no podran entrebancar, per molt que ho vulguen, aquells que miren de crear problemes on no n’hi ha i d'emprar estranyes grafies i normes que no tenen cap més pretensió que impedir i alterar aquesta normalitat". L'any següent, amb impuls comarcal ja que participàren set pobles de la comarca, plantàrem i cremàrem una falla, amb tot el que representa la festa: sopars al carrer, presentació de la revista fallera "Pensat i fet", correfoc, concert de folk pel grup "Aldarull"i de rock pel grup "Obrint pas". El dèficit amb què ens trobàrem creà la necessitat d'organitzar-nos per a fer front a les despeses, i decidírem constituir una associació cultural, emparats en el paraigües del moviment creat per Acció Cultural del País Valencià, el Bloc de Progrés Jaume I, amb la finalitat de recuperar el valencianisme que sempre havia existit al poble –i Bausset n’era el referent històric. Eixe agitador cultural que durant el franquisme havia mantingut la flama del patriotisme, de la fidelitat al país i a la seua llengua exigia seguidors; per això decidírem agrupar-nos uns quants per continuar amb la tasca que havia portat a cap Bausset. Així creàrem el Bloc com un moviment obert i plural en el qual les diferències existents, ben legítimes i democràtiques, no han estat cap obstacle perqué les persones progressistes ens unírem al voltant d’un concepte tan elemental com el valencianisme.

L'any 1996 iniciàrem la celebració del 25 d'abril i del 9 d'octubre per commemorar amb actes festius i reivindicatius dos dates importants de la història dels valencians. A més, coincidint amb eixes dates, cada any hem publicat dos manifestos, un a favor de la recuperació dels senyals d'identitat, un altre a favor de l'ús del valencià escrit, el següent animant els castellanoparlants a parlar en valencià, un més recordant que podem inscriure’ns en valencià en el Registre Civil, i l'últim, per ara, denunciant la castellanització existent i demanant rebel·lar-se com ho va fer el tio Canya, sentint-se orgullós de ser valencià.

El 25 d'abril de 1996 covocàrem els Premis Jaume I. Els objectius eren i són afegir a les nostres activitats, inserides en el moviment històric d'afirmació i orgull col·lectiu dels valencians com a poble, la creació d’uns premis destinats a homenatjar persones, entitats, grups i empreses del nostre país distingits per la seua reivindicació activa de l'ús social del valencià com a llengua pròpia del nostre poble. Els premiats al distints premis han estat, entre altres, l'Ajuntament de l'Alcúdia, l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Edicions Bromera, Acció Cultural del País Valencià, Josep Bausset, Vicent Torrent, Antoni Mestre, Escola Valenciana, Matilde Salvador, Albena Teatre...També, el mateix any, conscients que la literatura i la gastronomia són dos expressions de la cultura d'un poble i que són signes característics de la seua identitat, i que molt sovint, lamentablement, queda sola la gastronomia com a senyal d'identitat dels valencians, vam organitzar la Taula de les Lletres i dels Menjars. El primer sopar fou en honor del desaparegut Enric Valor, el 22 de novembre de 1996. El seguiren Vicent Ventura, Francesc Ferrer, Francesc Burguera, Arcadi Garcia, Maria Beneyto, Santiago Bru, Isabel-Clara Simó, i l'últim sopar, el novembre del 2000, l'amic Josep Bausset.

L'any 1997 organitzàrem la colla d'Amics i Amigues de la Muntanya, conscients que un poble que no estima la naturalesa no estima el país, perqué la cultura no és solament la llengua, i un país es fa tant amb la seua història com amb la seua geografia, i al nostre, la muntanya és definitòria del territori. L'any 1997 es complia el dos-cents aniversari del llibre Observaciones sobre la Historia Natural, Geografia, Población y Frutos del Reyno de Valencia, d'Antoni Josep Cavanilles, considerat el precursor de l'excursionisme valencià, ja que a finals del segle XVIII va recórrer tot el país durant tres anys per conéixer-lo i estudiar-lo. L'excursionisme organitzat col·lectivament no apareix fins al final del segle XIX. L'any 1890 es crea el Centre Excursionista de Lo Rat Penat; el 1912 es crea a València el grup Exploradores de España; el 1928, la Colla el Sol; el 1946, el Centre Excursionista de València... El Bloc de Progrés Jaume I de l'Alcúdia, amb l'excursionisme, emprenia el coneixement de les nostres terres caminant per sendes existents encara en les muntanyes, les grans desconegudes. A l'Alcúdia no hi ha hagut tradició associativa muntanyenca; per això vam proposar organitzar la colla excursionista, i d'aquesta manera recuperàvem una activitat enriquidora, lúdica i ocupadora del temps lliure, amb la finalitat de contribuir a la divulgació dels valors del patrimoni natural.

L'any 1998 inauguràrem dos noves activitats: els sopars-xarrades i la publicació de la revista NOSAL3 com un espai lliure i obert a la comunicació. Els sopars-xarrades, on tots el mesos, de gener a juny, acudeixen amics i amigues de la nostra cultura i la nostra política: Eliseu Climent, Alfons Cucó, Ramon Lapiedra, Josep Vicent Marqués, Pere Riutort, Josep Guia, Francesc Burguera, Rosa Serrano, Joan Francesc Mira, J. J. Pérez Benlloch, Núria Cadenas, Joan Romero, Josep Lluís Carod-Rovira... El sopar de cabasset, de cacauets i tramussos, d'entrepà, com a alternativa a la conferència i res més, ha funcionat, com ho demostren les quatre temporades que ja dura la iniciativa.

Amb l'objectiu de promoure la lectura i l'interés pel món de les lletres, pel llibre i pels seus autors, organitzàrem l'any 1999 el Mes de les Lletres, amb la participació de tots els col·legis, les associacions de pares, l'Ajuntament, l'Associació d'Editors del País Valencià i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. L’any 2000, l'any que complia noranta anys, hi va participar Josep Lluís Bausset presentant en l'Institut el llibre Converses amb l'home subterrani. I enguany el Bloc, com a associació que participa en l'organització de les festes locals, li ha encarregat el treball que les associacions aporten cada any al llibre de festes. Però no acaba ací la col·laboració de Bausset amb el Bloc, sinó que a més ens ha fet d’intermediari telefonant a l’empresari Fredi, conegut exjugador de pilota, perquè organitze una partida al carrer.

I així és Bausset, i així som nosaltres: uns impertinents de l’orde establert que no ens conformem amb la situació en qué es troba el nostre país, i a pesar del “pessimisme” de Bausset quan es tem que a la nostra llengua no li queden més de dos generacions, ni ell ni nosaltres no renunciem a res, més bé tot el contrari; la nostra ràbia, no producte de la impotència, ens fa ser, això sí, uns maleducats, però orgullosos de ser-ho. Ja ho saps, Bausset; si parlar valencià (si ser valencià) és de maleducats, nosaltres també som uns maleducats (uns valencians).

Ricard Avellan
Secretari del Bloc de Progrés Jaume I de l'Alcúdia

Publicat dins Homenatge Josep Lluís Bausset, Montserrat, Publicacions Abadia Montserrat, 1998,pp 67-80.

Premis Jaume I    Sopars-xerrades    Taula de les lletres   Nosal3    Dades assenyalades     Mes de les lletres    Homenots i donotes Documents  Amics i Amigues de la muntanya Descobrir ciutats   Volta a l´Alcúdia      Pàgina Principal