Intervenció d'Emili Gascó en nom d'Escola Valenciana

A Carme Miquel

Parlar de Carme Miquel, es parlar del sentit de la paraula, un sentit ple de vigència des de totes les vessants que es puguen analitzar en la seua persona. Vaig conéixer Carme fa 33 anys sorgida de la paraula, de la paraula impresa a una xicoteta ressenya d’un conte publicada a la revista Gorg i que vaig aprofitar per afegir a una publicació local de La Pobla Llarga que es deia Terra Nostra. El destí va fer que els nostres camins es tornaren a creuar en l’àmbit l’ensenyament, en la preocupació per normalitzar el valencià a les escoles, en la lluita quotidiana per fer d’aquest País una societat més normal. Alguna cosa s’ha aconseguit, sobre tot des de la plataforma cívica que amb tanta força, valentia i coratge va impulsar Carme per a què caminara a bon port. M’estic referint a Escola Valenciana, Federació d’Associacions per la Llengua. Es des d’aquesta vessant que vull presentar-vos la Carme que més conec: la dona vivencial, compromesa, intimista, sensible preocupada, solidària, lluitadora, capaç de fer realitat una idea, de retornar al romanticisme de la utopia, d’intentar aconseguir, de manera tossuda, uns objectius tan elementals com el dret a viure i conviure de manera normal amb la llengua i cultura pròpies d’aquest país.

Des de la presidència de la CAPPEV la seua Coordinadora Comarcal, des de la Presidència de la Federació Escola Valenciana ha deixat mostres ben paleses de què tot el que he dit no són només paraules, so fets que donen testimoni de la personalitat de Carme Miquel. Càrrecs, aquests que no comporte llorers i comoditats, ben al contrari, només demanen esforç, treball, compromís, dedicació i una voluntat convençuda de poder transformar aquest món, d’aconseguir allò tan nomenat de què un altre món és possible, i segurament, també és possible en valencià.

Carme és també un referent. No es pot parlar d’ensenyament en valencià al nostre país sense fer referència als tres Congressos d’Escola Valenciana. Doncs bé, encara ho recorde com una dèria obsessiva de Carme en les llargues reunions de la FEV. Era conscient que les nostres aportacions havien de ser alguna cosa més que les festes per la Llengua. Volia deixar l’empremta científica del nostre treball. Involucrar les Universitats, fer que el món de la cultura i l’ensenyament se n’assabentarà que estàvem allí lluitant per alguna cosa més que ensenyar en Valencià. I de bell nou, la saviesa, el seny, el sentit comú de Carme aportava iniciatives que van consolidar tres Congressos i molts més que en vindran. Dos d’ells sense cap aportació econòmica de l’administració.

Treballar amb Carme suposa un aprenentatge continu i no són aquests elogis buits de contingut, és la constatació de la meua experiència i la de moltes altres persones, que com jo, han tingut la sort de compartir treball, moments i vida amb aquesta persona admirable.

No puc deixar d’esmentar la gran admiració per la creadora. La dona que sap embolcallar de paraules els sentiments. M’agrada definir l’obra literària de Carme Miquel com la Literatura dels sentits. Amerada d’intimisme, farcida de sinceritat, amb la pulcritud d’un llenguatge perfectament adequat a la versemblança de les narracions. De la seua ploma sorgeix la necessitat de sentir les flaires de la vida.

Voldria acabar acomiadant-me amb paraules d’Aigua en Cistella que estime molt adients a la situació d’un àpat assaborit per uns estómacs satisfets en el moment dels postres:
“Però una vegada em vingué de gust menjar flors i vaig collir floretes del gesmiler que tenia a la terrassa i les fiquí en un plat i per damunt vaig espolsar canyella i m’ho vaig menjar a poc a poc assaborint-ho, amb els ulls tancats i omplint-me d’aquells sabors i d’aquelles olors”.