París, 28 de novembre del 2003

Estimada Carme:

Des de París i aprofitant la veu amiga de Teresa Olmos, vull estar amb tu aquesta nit, a l’Alcúdia, on el Bloc de Progrés Jaume I tanca el seu Mes de les Lletres retent-te un homenatge. Recorde encara amb emoció profunda el que vares rebre a Alcàsser. I sé que encara en rebràs més, tots ells merescuts.

Ets una dona senzilla i no els entens perquè el que has fet ho has fet sempre com una necessitat vital, en coherència amb la teua única manera d’estar present al món que t’ha tocat viure: en espai i en temps. I el País Valencià, en continu estat de necessitat urgent de redreçament, t’ha obligat, com ens obliga a tots els ciutadans i les ciutadanes responsables, a donar el millor de nosaltres mateixos. Tu ho has fet, amb escreix, en tots els àmbits que et són propis : la família, l’escola, el sindicat, l’associacionisme engrescador, la creació literària.

Aquesta nit, vull proclamar de nou, el que ja he dit altres vegades. Darrere dels teus llibres, darrere del teu treball de cada dia, darrere de la teua presència entusiasta i discreta alhora allà on cal, hi ha sempre una DONA que viu la doble militància: la de génere, la d’identitat nacional, de manera constant i amb fermesa. Una DONA madura i atenta al món i als seus problemas que no ens poden deixar indiferents. Una DONA de la qual ens fiem. Una mestra eficaç. Una escriptora aguda, sensible, arrelada als orígens i a la història.

Et felicite per aquesta nit de reconeixements que de segur et resultarà entranyable. Saps que el compromís i les conviccions compartides ens agermanen. Amb molta gent i ara, de manera especial, amb els grups d’amics i amigues que aquesta nit celebreu una vetllada de densitat cívica. A tots us regale tres versos de Miquel Martí i Pol.

“Companys: lliurem les barques
de tanta corda inútil.

Hi ha grans rius esperant-nos.”

I el País Valencià i la llengua que estimem, ens necesiten, afegiria jo.

Un abraç càlid des d’un París gelat.

Rosa Serrano