VENT DE PONENT
ALFONS LLORENÇ

Era un fita important en la roda del temps. Sant Marc, protector de la Vall de Gallinera, dels March i el seu senyoriu de Beniarjó i de Venècia. Un sant de primera especial, com ens indica el lleó que l’acompanya, símbol de força, poder, majestat, vigilància i resurrecció, la de la natura i la vida que ens porta la Primavera. Sant Marc del 25 d’abril, cosí de Bernabé l’advocat contra les granissades, vicari de Pau i de Pere, apòcrif autor del segon evangeli canònic. Era un molló del calendari agrícola; amb els sembrats en flor, procurador de les collites contra la sequera –“Sant Marc, patró dels ruixats”-, però també contra la pluja excessiva, la llagosta –en va conèixer con a ases voladors i les va reduir a la seua grandària natural- i altres plagues i flagels: “Gloriós sant Marc, guardeu aquest blat, fins l’hora d’ésser segat”.
Era un gran festa amb tres processons de lentes i monòtones lletanies per tal de preservar cereals i fruites i vinyes; es beneïen panellets curatius, medicinals i afavoridors de parts i rotllos combregats contra tot mal: “Per sant Marc, a berenar al camp”. Era una diada tan gran que fou fausta, venturosa; augurava futurs: “Si per sant Marc plou, quaranta dies plou; si fa vent, quaranta dies només”; i dotava a les donzelles de nuvi, només clavant el dit en el forat del pany de la reixa de la capella del sant de la Seu de València; l’enamorat seria més gentil i potent com més estona ataconaren fort cap a dins l’anhelant apèndix.
Però, el dia de la malvestat les gents que parlen una altra llengua i adoren uns altres déus es burlaren de la nostra llengua i de la nostra oració; feren escarni dels nostres càntics; en passar per davant nostre, carregats amb el nostre or, han espolsat els seus peus i han llaçat la pols als nostres ulls; de les mans dels que manen han brollat fonts de llàgrimes, que ens han obligat a beure i la mentida ha vingut a dormir sobre el coixí de la llei. Aquell jorn el ponent –“De ponent, ni vent ni gent”- va agostar dolls, rostollar bladars, allunyar amants, destruir santuaris, destrossar penons; va cobrir amb el vel de negra sarga de l’exili, la presó, l’ocupació i la mort la nostra terra i ens va donar per pàtria un sepulcre. Quasi tot es perdé a Almansa i encara duren els efectes. Des de 1707, la festa de sant Marc es va posar dol i va vestida amb l’enyorança de la llibertat, la resistència i el record, gravat a sang i foc, de que quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança.