Campanes a mort
Tudi Torró
“Señores consejeros, señoras consejeras ...”. Així començava el seu parlament — només un minut i mig— la secretaria d’Educació, Concha Gómez Ocaña, el dia que anunciava per delegació de Font de Mora el nou President del Consell Escolar Valencià (CEV). Últimament som consejeros i consejeras, quasi tots els discursos oficials dels qui ens representen són només en castellà.
En l’últim ple ordinari del Consell, celebrat a El Puig, ens van regalar una visita guiada pel monestir narrada, contra tot pronòstic, en castellà. “No sé si sabrán ustedes que Puig significa pequeño montículo ...” va arribar a dir-nos la senyoreta encarregada de fer-nos l’explicació. El meu llistó de tolerància va esclatar i em vaig queixar. Era insultant aquella explicació de la paraula, justament a les persones que representava la comunitat educativa valenciana. Vaig exigir a la senyoreta que ens féra les explicacions en valencià i canvià d’idioma tot i que després continuà amb les dues llengües, amb traduccions alternatives. Es va justificar perquè, ens deia, l’ havien advertit que en el grup hi havia qui no entenia el valencià.
Potser per això som consejeros i consejeras. És
possible també que hi haja membres del CEV que no entenguen la nostra llengua i que per això tots els rètols del monestir estiguen escrits en castellà i en anglès, com si els autòctons no entengueren la llengua pròpia però sí una llengua estrangera. És així com els actuals governants entenen el plurilingüisme que prediquen.Si l’ús del valencià que fan els membres del CEV pot considerar-se com una mostra representativa de l’ús i la vigència del nostre idioma en l’àmbit educatiu, ja podem tocar campanes a mort. Aquest País està anestesiat per uns dirigents que es neguen que se senta la llengua pròpia i no els importa insultar la intel·ligència de la representació del professorat, l’alumnat, els pares i les mares, les organitzacions sindicals, les universitats, el personal administratiu, els centres privats, les organitzacions patronals, les entitats locals, les personalitats de reconegut prestigi, els moviments de renovació pedagògica...
El CEV ha caigut en un parany: no denuncia ni exigeix ni reclama la dignitat que se li nega. Actuem com s’espera de nosaltres? O és que el Consell està com està el País?
Publicat en el número 230 de la revista ALLIOLI Quaderns de l'Ensenyament del País Valencià, febrer del 2010